locknet.ro

Dimarts 18 d’Abril, 1 día despres

Estic esmorzant un egg & cheese en un pumpernickel bagel amb suplement de bacon dins d’un barret en Kenmore Sq. Trobo molt curiós que no tenen espresso i tinc que conformar-me amb el tipic mig litre de alguna cosa simliar al cafè.

Acabo de fer el check-out del hotel començant aixì l’última etapa del viatge a Boston, aquella de turista. Les cames em confirman que ahir vagi corre una marató, quan em fixo en la cançon que es feia sentir a la ràdio del bar.

Somric, això és màgic. Boston, amb la seva marató i el seus bostonians, és l’HÒSTIA.

Preparació i objectius

Vaig preparar els 3 maratóns que he fet fins ara amb el mètode Hanson’s Marathon Method i m’ha anat bé: 3:13, Valencia 2014 (14 setmanes beginner), 3:04, Munic 2015 (12 setmanes advanced) i 2:59, Rotterdam 2016 (8 setmanes advanced).

El plantajement inicial per Boston era de fer-ho com a viatje d’oci sense tenir un objectiu molt concret, però despres de rebre la confirmacio he cambiat de xip i m’he proposat buscar un sub 2:55 (plan A) que em donaria el billet per NY el 2018. El plan B era de fer MMP, o sigui sub 3:00, i per fi, el plan C de gaudir de la marató.

Sapiguent que aquest mètode d’entrenament em va bé, em vaig matricular en un grup virtual d’entrenament especific per preparar la marató de Boston dirigits pel Luke Humphrey (maratónia, entrenador i l’autor del libre) a través de la plataforma web Final Surge. Tenian 3 plans estándards de 18 setmanes diferenciats pel volum que ets disposat a fer (55 millas, 75M, 100M) i vaig optar pel de 75M (6-7 díes, 120km/setmana).

S’ha de dir que no hi ha res personalisat al perfil del corredor ja que tothom fara els mateixos entrenaments, però la subscripció em va donar accés a molts recursos, foros, articles, videos, plans nutricionals, i sesions setmanales de Q&A amb tot el grup via webminars amb el entrenador.

El 12 de Desembre va ser el primer día del plan.

Cada setmana tenia un o dos entrenaments amb desnivel per preparar les cames al perfil de Boston: series curtas en pujada i baixada, series de 3-5 quilòmetres a un esforç equivalent al de marató o tirades llargues acumulant desnivel (500-900metres). És un plan molt serios: vagi acabar amb 6 tirades llargues de 30qms o més (4x30 + 2x32) i molts entrenaments específics a ritme de cursa (el més llarg de 16qms). He fet record de volumen: 440qms en el mes de Març i 1600qms en toda la preparació. Molt bé fisicament i amb ganes per fer una bona cursa, els entrenaments claus m’han donant confiança que el sub2:55 és posible.

Dilluns 17 d’Abril, Marató de Boston

Em desperto a les 4:45 del matí per fer la meva rutina prèvia de marató. El bus que m’ha de portar a Hopkinton sortirà de Boston Common entre 6:00-6:40 i vull arribar a les 6:15 per evitar imprevistos. Tot ha anat molt fluid i després de un viatge que m’ha semblat llarg arribem a les 7:50-8:00 en el Athlete’s Village de Hopkinton.

Dins del Village em trobo els companys d’un club que tenim en Strava. Ens asseiem sobre l’herba en una de les tendas de campanya. Parlem de tot: running, mecànica dels fluids i sediments del riu Mississippi, difèrencias culturals, tot això mentre feia els últims preparatius - crema de sol, vaselina, cordons, caramel cheesecake, aigua, meitat de bagel i un doble espresso comprat el dia abans en un Starbucks.

Hi ha de tot en el Athlete’s Village, inclòs una cola per ser fotografiat amb el cartell “It all starts here”.

A les 9:05 ens cridan als del Wave 1 per dirigir-nos a sortida. Hi ha 800 metres fins els calaixus i aprofito per escalfar una mica. Abans d’entrar-hi faig un últim riu en els lavabos del parking de supermercat.

9:35 estic dins del calaix. Condicions ideals per fer una barbacoa amb els amics, uns 18-19°C sense rostre de núvuls. La senyera americana confirma la dirreció del vent d’esquena mentrestant un senyor ens interpreta una versió falseta de l’himne.

Start - KM10

Del corral 4 vagi trigar 2 minuts en creuar la sortida i arancar la meva quarta marató - primera major i primera fora d’Europa.

Som molts, tots amb un nivell espectacular i costa correr en una carretera amb un carril per cada sentit. Estic posicionat al meitat del carrer i no vull gastar res esquivant la gent, prefereixo avançar quan trobo forats. Fa una baixada brutal, vam perdre 40-45 metres d’altura en el primer quilòmetre que’l vagi passar en 4 minuts i 13 segons.

Hi han avituallaments cada milla (1.6km) amb gots de gatorade i aigua, primer en el costat dret seguit del d’esquerra. Al primer avituallament és impossible beure, tothom vola al got més proper aplicat la llei de la jungla, tirant per la finestra les bones maneres. Tinc ganes de pixar sense ser-hi una emergencia, aixì que penso que estic bé hidratat i no passa res si no bec. Aquest ha sigut el unic avituallament que m’he saltat en tota la marató. Em poso més a l’esquerra per estar segur que al proper puc beuré.

Al km2 doncs molt aviat, prenc el primer gel que em serveix per recordar regular el ritmé. És un camvi d’estragia ja que normalment utilizo 4 gels en una marató, aquesta vegada vagi introduir un cinque molt aviat que en retrospectiva m’ha anat bé, es que el cos gasta més energia per refredar-se.

M’ha fet molta gràcia ver un group d’espectadors amb el cartell Entering Brookline quan ens apropàvem al Ashland, quin sentit d’humor tenen aquests! Aviat el quilòmetre 5 en 21:02 (4:12/km) tal i com tenia plantejat.

S’ha de dir que hi han relotjes ben visibles que marca el temps oficial començat al 10:00 del matí (primera sortida) situats a cada milla i cada 5 quilòmetres. A part de les milles a vegades veig també els punts quilòmetrics marcats però no puc dir si tot el recorregut és aixì.

La calor es nota, el vent d’esquena no tant i no refresca gaire.

Després d’una pujdeta suau entrem en Framingham, la carretera s’abre donant més espai per corre. Vegi un noi amb una samarreta en els colors romanesos i intercamviarem un parell de impressions. Viu a San Francisco i avui representa els EEUU. Ens desitjem sort ja que el seu objectiu és molt més ambiciós.

El quilòmetre 10 cau en 42:17 (4:14/km). És on deixo anar definitivament el plan A de fer sub 2:55. La predicció era que les temperatures baixaran durant la cursa i que el vent pot adjudar però la realitat era diferenta: estic com un pollastre en un forn. Em prenc el segon gel GU, segueixo amb la mateixa sensació de orinar però pel altre costat encara que bec 2-3 glops d’aigua cada milla (6:40-7:00 minuts) sento que no és suficient.

KM 10 - Newton Fire Station

El public cada vegada més nombrós em fascina: aqui uns que han sortit amb tota la família per montar un avituallament improvisat amb aigua i taronjes. Ara uns que fan una festa. Uns han sacat el lit fora de casa per veure amb tot el confort i de la primera fila els maratonians. Altres, boratxus, comparteixen les seves birras. Crec que és molt d’hora fotre’m una en el km 10.

Entrem en Natick, en papel la part “plana” de la Marató, també és on la xafogor puja. No hi ha ombra en tot el recorregut que va de l’oest al l’est. Un corredor em dona una ampolla de aigua freda que m’ho tiro damunt.

El lac Cochituate on, diu la llegenda, Ellison “Tarzan” Brown ha fet un bany en una edició de la marató amb una calor com la d’avui. No sembla una mala idea i per uns segons m’ho estic pensant seriosament.

Deixo enrere el quilòmetre 15 en 1:03:30 (4:14/km). Milla 10 és on comencen les mevas maratóns i avui les patas responen i això em tranquiliza. El ritmé és control•lat, sé que tinc marge per fer sub3. El tercer gel GU me’l menjo al quilòmetre 17.

No sé si adelanto on m’adelantan, intento fer converses amb els que tinc al voltant i segueixo gaudint de l’ambient, llegint cartells i al•lucinant amb la penya que ha sortit a animar.

El passeig pel Wellesley College és tot una experiència, encara dubto si ha sigut real. Primer, és diu “Scream Tunnel” però no hi ha un tunel (em fa molta gracia aquesta broma), segon, pell de gallina és poc perquè tots els pels (i tinc molts) se m’estiren. Era una oportunidad única per deixar uns petons però no ho he fet per por de ser atropellat al camviar la dirrecció de correr. Ho se. Una menció per la noia amb el cartel I’m not from Florida, una referencia que m’ha tret un somriure.

Al sortir del “tunnel” passo el quilòmetre 20 en 1:24:49 (4:14/km) i poc després en el centre de Wellesley la mitja en 1:29:23 (4:15/km).

Tothom és a l’expectativa de les pujades que s’apropen. El ritmé no m’ha desgastat fins ara, a vegades veia 4:0x en el Garmin, doncs si realment vull el puc incrementar i el sub 3 és factible. Això si, tinc sed.

quilòmetre 25 1:46:20 (4:15/km) La marató comença ara. Primer amb una baixada forta d’uns 35 metres per arribar en Newton Lower Falls i sense descans pujem rapidament tot el que hem guanyat per creuar la Interstate. Els xofers ens acompanyan el pas amb claxons. Per flipar encara més. Al final del pont a la part esquerra hi ha un aspersor i faig un “détour” per aprofitar-lo. “Déu n’hi do, podrian montar un d’aquests cada milla”, commento amb una corredora. Ens ha mullat bé. Em prenc el quart gel GU en el quilòmetre 27.

Newton Hills

Right at Newton Fire Station. Dies avanç, vagi calcular que tinc una hora d’aquí fins al finish. Vinga nanu. Els bombers animant a la part dreta. També hi ha un altre aspersor i el lavabo que he usat el dimecres quan he fet el reconeixement del reccoregut.

Però la imatge que em va marcar és la de millers de corredors atacant la primera pujada. De la distancia semblan un serpent gigant xocant contra un mur o una banda d’orcs saltant en una recol·lectora per ser classificats. Qui ha fet els deures? És una carnisseria, però ho pujo bé.

quilòmetre 30, 2:08:51 (4:18/km), 12 quilòmetres en 52 minuts. Ho puc fer.

Cada pujada et dona temps per recuperar-te, té golpeja però tens oportunitats per tornar-s’hi. La meva resposta és feble, el crono no baixa de 4:20/km.

La segona pujada és més corta però amb el mateix pendent. No té un nom. Si la primera és “la pujada dels bombers” aquesta s’anomena “la segona pujada”. M’adelantan per tot arreu encara que vagi a 4:40. D’on han sortit?

“Don’t walk now, everybody is looking” diu un cartell. El public és sensacional. Tinc la boca seca. Una vegada més intento recuperar però molt fluix, no vegi ritmes per sota de 4:30/km.

I em queda una.

“Do. Not. Walk. On Heartbreak Hill.”

A la dreta la tenda “Heartbreak Hill Running Company” i el marcatje de 20 miles. Un tiu amb un cartell amb la cara d’un metre d’en Lionel Richie “Hello, is it me you’re looking for?”.

Somriu! Ets en Heartbreak Hill, la marató de Boston, el lloc on tothom somia ser-hi un día. 5:04, el quilòmetre més lent que he fet en totes les maratóns fins ara. El noi amb el “Top of the Heartbreak Hill”.

Estic marejat, les gambades trepijan un paviment que sembla instabil. El pollastre s’ha rotisat bé. Boston College. Deixo les cames lliures en la baixada. 4:23.

quilòmetre 35, 2:32:10 (4:21/km). Ara bé, si em despertes al 3 del matí per fer 7195 metres en 27 minuts i 49 segons, ho faig, cap problema! Però avui no.

Fins l’aribada

Em prenc el cinque, l’últim, gel GU, Salty Caramel com sempre. Tinc insolació com si fos tot el dia a la platja, en el avituallament de la milla 24 trotejo lentament mentres bec 5-6 gots sencers d’aigua. Avui, el temps final no té rellevància.

Left on Beacon St. La pujada del Washington Sq. Un nen em dona una taronja. Deliciósa. Coolidge Corner. El termomentre indicant 71°F a l’ombra. Trader’s Joe. Milla 25 i un altre avituallament on faig el mateix. Estic buscant amb la mirada a algu amb una birra en un public de 4 filas. O un Med-Tent (creu-vermella) per demanar assistència. No estic tot segur. Vegi un corredor sortint d’un lavabo i sense pensar entro. Dins, els parets de plastic gris és mouen. El Garmin es para. M’adono que avui no era posat en mode cursa.

quilòmetre 40, 2:58:05 (4:27/km). Over-pass Mass Pike. Kenmore Sq. amb els fans de Red Sox. El CITGO i “One mile to go”. Under-pass Commonwealth Av. El dessenyador del recorregut deu haber estat begut quan l’ha posat aquí.

Right on Hereford St. Left on Boylston St. Així acaban les croniques de Boston.

600 metres fins l’arc d’arribada. El lloc dels atentats de 2013. Ho has de deixar tot però és un passeig que no vull que s’acabi mai.

3h 08min 58sec

Post cursa

Un voluntari m’adjuda mantenir-m’hi en equilibri. Li dic que puc caminar i pregunto si hi ha birra. Em diu que hi ha al final de tot i que camini. Confio i el crec, també he perdut punts del coeficient d’intel•ligència. Una noia em penja la medalla i li fagi una abraçada. Fotos. Menjo i bec tot el que em donen. Intercanvio opinions amb tots. Em quedo amb el noi romanes per debatre la jugada i despres amb una noia que un dia voll fer de lliebre en una marató.

El “T” em deixa al hotel d’en Kenmore Sq. on en el recorregut vegi el rellotge marcant 4:35:… Encara hi han corredors donant batalles. La temperatura ha baixat, el front atmosfèric d’aire fred ha arribat potser 3 hores més tard.

En l’habitacio d’hotel vagi necessitar 2 hores més en una tovallola humida per refredar-me abans d’anar a la festa de la Milla 27 on per fi han caigut un par de birras.

Que ha anat mal?

Em vagi escalfar massa i he acabat una mica deshidratat. Sí, ha fet calor, no ho pots controlar i tothom ha tingut les mateixas condicions. Però, hi han detalls que hagin pogut fer la differencia: vagi corre a la meitat del carrer realment per por de ser atropellat o quedar-me sense espai. Doncs així no he pugut aprofitar dels avituallaments improvisats on gent molt maca et donavan per exemple, aigua en ampollas o cubs de gel. És clar que l’aigua del got no m’era suficient ni per hidratar-me ni per refrescar-me. O bé, afluixar i deixar 10-15 seg / avituallament. Vaig notar molt la calor del km 10 a la mitja encara que el cos respondia bé. La part que m’ha confos molt i el rao per no prendre aquestes decisions en cursa ha sigut la sensació de pixar, “nervous energy” em va dir el coach.

La marató de Boston pateix ultimament per les onades de calor, vagi pensar que entrenant en el hivern de Barcelona em donaria l’aclimatizacio necesaria, peró quan corres despullat (vull dir en samarreta i pantalons) en El Prat a 17°C no t’acostumas.

Estic molt satisfet amb tota la preparació que vagi fer: crec que 1600 quilòmetres en 18 setmanes, 6 tirades de +30, 5 setmanes seguides de 100km. 0 dies amb grip. Tinc molta sort.

Despres, la marató de Boston és una institució. 121 anys seguits que ho organizan, competir de la meva manera en la mateixa cursa que Bill Rodgers o John “The Younger” Kelly és tot un privilegi.